MANIFEST

Després de més de trenta anys de la transició del nacionalcatolicisme imposat pel règim franquista cap a un estat que s’autoproclama aconfessional, l’església catòlica continua gaudint d’un tracte privilegiat i donant mostres d’una desorbitada influència en la conformació de les polítiques públiques.

L’estat continua avui finançant la confessió catòlica amb uns 6000 milions d’euros anuals, dels quals la meitat es destina a mantenir col·legis religiosos concertats. També es paga amb diner públic el sou dels bisbes i capellans, els professors de catolicisme de l’escola pública i gran part de la restauració i sosteniment de l'enorme patrimoni de l’església catòlica, el segon més gran de l’estat i benefactor de no pocs privilegis fiscals. L’església catòlica continua així -contra l’opinió manifestada per alguns sectors de base dels seus fidels- incomplint impunement i de manera reiterada el seu compromís d’aconseguir els recursos propis suficients per atendre les seves necessitats.

D’altra banda, l’episcopat catòlic, emparat per les concessions de l’estat i utilitzant el seu enorme poder econòmic i mediàtic, no ha deixat de pronunciar-se críticament contra el reconeixement de drets fonamentals, alguns dels quals han estat conquerits després de continuades reivindicacions i esforçades lluites. De forma vehement s’erigeix en posseïdora del monopoli de la vida i la mort oposant-se al dret de morir dignament i al dret de les dones a decidir sobre el propi cos a l’hora de portar a terme o no un embaràs. Tractant d’imposar la seva visió de la sexualitat, purament reproductiva, condemna altres formes de viure-la. Desaprova l’ús dels mètodes anticonceptius i de manera greument irresponsable crida a incomplir les recomanacions internacionals que advoquen per l’ús del preservatiu com a eina provadament eficaç per prevenir la SIDA. Alhora, sense massa escàndol ni vergonya, els nombrosos delictes protagonitzats per capellans catòlics fets públics en els darrers anys romanen sense cap mena de condemna ferma per part de les jerarquies eclesials, que -amb poques excepcions- prefereixen tancar els ulls i atribuir-ho a una campanya de desprestigi. Per altra banda, la seva obcecada defensa d’un únic model vàlid d’unió entre les persones, la família tradicional heterosexual, estigmatitza i criminalitza altres models familiars i les persones gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.

Aquesta ingerència continuada en els assumptes públics i personals es tornarà a posar de manifest durant la propera visita del màxim jerarca de l’església catòlica a Barcelona. És indignant que en un període de crisi i de retallades socials els poders públics contribueixin a finançar les enormes despeses que comporta aquesta visita amb els nostres impostos, siguem o no creients.

Els que defensem els valors propis d’una societat laica i democràtica rebutgem el manteniment dels privilegis de l’església catòlica en el camp de la fiscalitat, de l’ensenyament i de tot allò públic i volem acabar amb la interferència constant en els nostres drets i llibertats. Per això, ens oposem a la visita del Papa a Barcelona. DEIXEM-NOS D'HÒSTIES: NOSALTRES NO L’ESPEREM!!

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Benet XVI, un enemic de la humanitat


Els dies 6 i 7 de novembre el papa Benet XVI visitarà la ciutat de Barcelona. Aquesta visita, finançada en bona mesura amb diners públics, ha generat diverses campanyes en defensa del laïcisme i de la separació entre Església i Estat. El següent text és la intervenció preparada pel científic britànic Richard Dawkins arran de la manifestació convocada a Londres el 18 de setembre contra la visita papal. Al final, la manifestació va ser tan gran –es calcula que van assistir-hi unes 15.000 persones– que els oradors van haver d’abreujar els seus discursos.

S’hauria d’haver rebut a Joseph Ratzinger amb la pompa i la cerimònia reservades a un Cap d'Estat? No. Com Geoffrey Robertson ha mostrat en el seu llibre The Case of the Pope, la pretensió de la Santa Seu d'actuar com a Estat es basa en el pacte fàustic que va permetre a Mussolini concedir a l'Església més de tres quilòmetres quadrats del centre de Roma a canvi del seu suport al règim feixista. El nostre govern aprofita la visita del papa per a anunciar la seva intenció de “apropar-se a Déu”. Això vol dir, com comentava un amic, que no hauria de sorprendre'ns que Hyde Park se cedís al Vaticà per tancar el tracte.
S’hauria de rebre a Ratzinger, en tot cas, com a cap de l'Església? Evidentment, si els catòlics a títol individual desitgen passar per alt les seves nombroses infraccions a la llei i tendir una catifa vermella al dissenyador de les seves sabates vermelles, que ho facin. Però que no ens facin pagar a la resta. Que no demanin al contribuent britànic finançar la missió propagandística d'una institució la riquesa de la qual es calcula en desenes de milers de milions; una fortuna per la qual l'expressió “mal feta” ve com a anell al dit. I que ens estalviïn l'espectacle nauseabund de la Reina, del Duc d'Edimburg, dels representants de la Casa Real i d'altres dignataris arrossegant-se i adulant-ho com a sicofantes, fent-nos creure que es tracta d’algú a qui hauríem de respectar.
El predecessor de Benet, Joan Pau II, era considerat per algunes persones un home sant. Però ningú podria considerar sant a Benet XVI sense que li caigui la cara de vergonya. Aquest intrigant vell i maliciós és tot menys un sant. Un intel·lectual? Un acadèmic? És el que sovint es diu, encara que no és gens clar que pugui haver-hi res acadèmic en la teologia. Si més no, quelcom respectable.
L’incident breu i desafortunat del pas de Ratzinger per les Joventuts Hitlerianes ha estat posat en un parèntesi, àmpliament observat. Jo mateix he respectat la moratòria. Però després de sentir el discurs escandalós del papa a Edimburg, en el qual va culpar a l'ateisme per l'existència d'Hitler, és impossible no sentir que la veda s'ha aixecat. Heu escoltat el que va dir? 
Encara avui es pot recordar com Gran Bretanya i els seus líders es van aixecar contra una tirania que pretenia eradicar a Déu i la societat i negar a molts nostra humanitat comuna, especialment als jueus […] Mentre reflexionem sobre l'alliçonadora experiència de l'extremisme ateu del segle XX
En llegir aquest paràgraf, hom es pregunta pel talent en matèria de relacions públiques dels assessors que en van permetre la incorporació al discurs. Però és clar, m'oblidava que el seu conseller oficial és aquest Cardenal que al veure el color d'alguns funcionaris de migracions a l’aeroport de Heathrow va concloure que havia aterrat al Tercer Món. Segurament, al pobre home li va caure una bona quantitat d'Avemaries, a més del seu sobtat atac de gota diplomàtica (un atac en el qual un no pot evitar preguntar-se si el peu afectat és el que es posa a la boca a l’hora de parlar.
En un principi, jo estava indignat pels vergonyosos atacs del papa a ateus i laïcistes, però després els vaig veure com un estímul. Com una mostra que els havíem posat tan nerviosos que només els hi quedava recórrer a l'insult, en un intent desesperat de distreure l'atenció de l'escàndol de les violacions de nens.
Probablement és molt sever pretendre que el Ratzinger de 15 anys entengués el que suposaven els nazis. Com a catòlic devot, és possible que, al costat del catecisme, li inoculessin l'odiosa idea que els jueus eren responsables per haver matat a Jesús. De fet, l'argument dels “assassins de Crist” no va ser rebutjat fins al Concili Vaticà II (1962-1965) per una Església que tenia la psique travessada per un antisemitisme de segles.
Adolf Hitler va ser un catòlic apostòlic romà. O almenys tan catòlic com els cinc milions de britànics anomenats catòlics d'aquest país. Hitler no va renunciar mai al seu catolicisme baptismal, que és el criteri que suposadament permet afirmar l'existència de cinc milions de catòlics britànics avui en dia. Una de dues. O l’Església té cinc milions de catòlics, i en aquest cas cal incorporar-hi Hitler, o en Hitler no era catòlic, i en aquest cas caldria donar una xifra honrada del nombre genuí de catòlics que existeixen en el Regne Unit avui –els que de debò creuen que Jesús es converteix en una hòstia, com suposadament professa l'antic Professor Ratzinger-.
Sigui com sigui, Hitler no era ateu. En 1933 presumia d'haver “eradicat l'ateisme” en haver prohibit la majoria de les organitzacions atees d'Alemanya, inclosa la Lliga alemanya de lliurepensadors, l'edifici dels quals va ser convertit en una oficina d'informació per a assumptes eclesiàstics.
En última instància, Hitler creia en una “Providència” personificada, probablement relacionada amb la Divina Providència invocada pel Cardenal Arquebisbe de Munic en 1939, quan Hitler es va lliurar de ser assassinat i el Cardenal va ordenar un Te Deum especial en la Catedral de Munic per agrair a la Divina Providència per la salvació del Führer.
Pot ser que mai sapiguem si Hitler identificava la seva “Providència” amb el Déu del Cardenal. El que sí tenia clar era el caràcter aclaparadorament cristià dels seus grups de suport, els milions de bons cristians alemanys que, amb la inscripció Gott mit uns (“Déu amb nosaltres”) en la sivella de llurs cinturons, van fer el treball brut per ell. Hitler coneixia bé la seva base social. Per això “es va apropar a Déu”. Aquest és un extracte del discurs que va pronunciar a Munic, en el cor de la catòlica Baviera, en 1922:
El meu sentiment com a cristià em permet veure en el meu Senyor i Salvador a un lluitador. Em permet veure l'home que, solament i envoltat per uns pocs seguidors, va reconèixer a aquests Jueus pel que eren, al que va convocar als homes a lluitar contra ells, i al que –Déu és Veritat!- va ser el més gran no pel seu sofriment sinó per la seva lluita. Amb amor infinit com a cristià i com a home, llegeixo el passatge que explica com el Senyor es va aixecar en tota la seva grandesa i va agafar el fuet per tirar del Temple als escurçons i serps. Que terrible va ser la seva lluita contra el verí jueu! Avui, dos mil anys després, amb la més profunda emoció, m'adono més profundament que mai que va ser per això que va vessar la seva sang en la Creu.

Aquest és només un dels
nombrosos discursos i passatges de Mein Kampf en els quals Hitler invoca el seu cristianisme. No sorprèn, per tant, que hagi rebut tant de suport de la jerarquia eclesiàstica alemanya. Pius XII, predecessor de Benet, no està exempt de culpa, com de manera devastadora va demostrar l'escriptor catòlic John Cronwell en el seu llibre Hitler’s Pope.

Seria desconsiderat estendre'm en aquest punt, però el discurs de Ratzinger a Edimburg aquest dijous va ser tan desafortunat, tan hipòcrita, tan propi de qui llança pedres sobre la seva pròpia teulada, que vaig sentir que havia de respondre.
Fins i tot si Hitler fos ateu –com Stalin segurament ho va ser- com s'atreveix Ratzinger a suggerir l’existència de cap connexió entre l'ateisme i llurs atrocitats? No més, per descomptat, que les que podrien haver-hi entre aquestes i llur incredulitat en els follets o els unicorns. I no més, tampoc, que llur afició al bigoti, quelcom que comparteixen, per exemple, amb Franco i Saddam Hussein. No hi ha cap camí lògic que condueixi de l'ateisme a la maldat. Tret, és clar, que s'estigui xopat d'algunes obscenitats ancorades en el cor de la teologia catòlica. Em refereixo –com m’ha recordat Paula Kirby- a la doctrina del Pecat Original. Aquesta gent creu –i ensenya als nens petits, al costat de l'aterridora falsedat de l'infern- que els bebès “neixen en pecat”. Aquest pecat seria el d'Adán, qui per cert, com ells mateixos admeten ara, no va existir mai. El pecat original significa que, des del moment en què naixem, som malvats i estem corromputs, condemnats. Tret que creiem en el seu Déu. O que sucumbim a la pastanaga del cel i al pal de l'infern. Aquesta, senyores i senyors, és la impresentable teoria que permet assumir que va ser la falta de creença en déu el que va convertir a Hitler o a Stalin en els monstres que van ser. Tots som monstres tret que siguem redimits per Jesús. Una teoria vil, depravada, inhumana, en la que basar la pròpia vida.
Joseph Ratzinger és un enemic de la humanitat.
És un enemic dels nens, ja que ha permès que fossin violats i ha encoratjat la infecció de les seves ments amb la culpa. Està vergonyosament clar que l'església està menys preocupada per col·locar als nens a resguard de violadors que per salvar ànimes sacerdotals de l'infern. I que la seva preocupació principal consisteix a salvar la seva pròpia reputació a llarg termini
És un enemic de les persones gai, ja que ha descarregat sobre ells el tipus d'intolerància que la seva església solia reservar als jueus.
És un enemic de les dones, ja que les manté apartades del sacerdoci com si el penis fos una eina essencial per complir amb els deures pastorals A quin altre patró se li permetria discriminar en raó de sexe, sobretot tractant-se d'una ocupació que de forma manifesta no requereix força física ni cap altra qualitat que només se suposi als homes?
És un enemic de la veritat, ja que propaga mentides descarades sobre la inutilitat dels condons contra la SIDA, especialment a Àfrica.
És un enemic de la gent més pobra del planeta, ja que la condemna a tenir famílies nombroses que no poden alimentar i, amb això, a l'esclavitud de la pobresa permanent. Una pobresa que contrasta amb les riqueses obscenes del Vaticà.
És un enemic de la ciència, ja que obstrueix investigacions vitals com ara les de les cèl·lules mare, no amb arguments morals sinó amb base en supersticions pre-científiques.
I encara que al meu parer és el menys greu, Ratzinger és fins i tot un enemic de la pròpia església de la Reina, ja que de manera arrogant ha assumit el menyspreu del seu antecessor per les Ordres anglicanes, considerant-les “absolutament nul·les i buides”, i mentrestant ha tractat de reclutar furtivament vicaris anglicans per salvar el seu propi panorama sacerdotal penós i decadent.

Finalment, i potser és el que més em preocupa personalment, és un enemic de l'educació. Deixa
nt de banda el dany psicològic permanent causat per la culpa i per la por que ha fet infame a l'educació catòlica a tot el món, Ratzinger i la seva església nodreixen una doctrina educativa perniciosa: pretendre que l'evidència constitueix una base menys fiable per creure en quelcom que la fe, la tradició, la revelació i l'autoritat, sobretot la seva autoritat.

Richard Dawkins, de 69 anys, va estudiar a Òxford. És un biòleg evolucionista, defensor molt conegut de l'ateisme i autor de 10 llibres. L'últim és Evolució. El major espectacle sobre la Terra.

Cap comentari:

Publica un comentari